Els mals del passat sempre tornen. Aquells problemes que no s'han solucionat correctament acabant sempre per reaparèixer i, normalment, esdevenint un problema agreujat. Aquest és el cas de la configuració d'Espanya com estat autonòmic. Aquella decisió de cafè per tots de la transició democràtica ser útil per sortir del pas i avançar de la dictadura a la democràcia, però el transcurs dels anys ha palesat que no responia a la realitat socio-política real que configura l'Estat espanyol. Un desig autonòmic que durant la transició només el van demostrar de manera evident Catalunya i el País Basc, i en menor mesura, Galícia. Per diluir aquets afanys, per evitar sentir el missatge cansat i repetitiu de "España se rompe" i per consolidar de manera definitiva una democràcia que s'agafava amb pinces, es va decidir la configuració d'un model autonòmic que era aliè a la voluntat política i, perquè no dir-ho amb claredat, tenia molts detractors, curiosament aquells que ara veuen la constitució espanyola com un test sagrat absolutament intocable. És va voler, erròniament, convertir una possible solució política sobre el tema català i basc en una solució administrativa de descentralització a nivell Espanyol per calmar aquelles concepcions més uniformadores i centralistes de l'estat. Error, gran error.
El model ha fracassat en gran part i des del punt de vista polític no ha solucionat cap del problemes que pretenia. Ni Catalunya ni el País Basc han trobat el seu model encaix definitiu dins l'Estat (només cal veure l'augment de l'independentisme en les dues comunitats) i s'ha provocat una sobredosis administrativa difícil d'aguantar des de la perspectiva econòmica. Cal ser valents i afrontar un nou pas endavant. Afany d'autogovern real, el tenen Catalunya i el País Basc. Hi ha parts que tindran més o menys anhel autonòmic, però aquestes zones no qüestionen la seva relació d'encaix amb Espanya com si passa amb gran part de la població que viu a Catalunya o al País Basc. La covardia, o impossibilitat política de fa 35 anys, surt ara a la llum amb tota la seva cruesa. Resulta també curiós observar com els que ara criden més contra la sobredimensió de l'Estat autonòmic, són també les mateixos que amb la seva intransigència i les seves ganes d'aniquilar qualsevol signe d'autogovern i diferenciador de Catalunya van provocar la creació d'aquest model i així dir allò que "los catalanes no tendrán ningún privilegio". El problema no és el model organitzatiu de l'Estat, que n'hi ha de diferents i tots podrien ser aplicables. El problema és de voluntat política. Fins que no s'accepti de veritat que Catalunya forma una realitat diferenciada i que té una voluntat de ser, no metafísica, sinó mostrada pels seus ciutadans eleccions darrera eleccions, el debat sobre aquesta qüestió continuarà. De fet, ja fa gairebé tres-cents anys que existeix. Podran passar mancomunitats, autonomies, províncies, però el debat hi serà, perquè el problema de fons no s'ha solucionat. Però com s'indica popularment no hi ha pitjor cec que aquell que no vol veure.
