La sentència del TSJC sobre la immersió lingüística a Catalunya ha aixecat una crítica a la major part de la societat catalana. Des de gairebé tots els partits polítics, llevat del PP i Ciutadans, passant per la pròpia comunitat educativa, fins a una quantitat innumerable d'institucions culturals han posat de relleu que es tracta d'una sentència manifestament injusta que una gran part de la ciutadania de Catalunya la veu com un greuge.
La sentència, més enllà del tema de si la resolució afecta o no al sistema d'immersió en la seva totalitat o només las pocs casos de persones que han presentat una demanda, palesa de manera flagrant la divergència entre la interpretació arcaica de l'Estat espanyol que realitzen determinats membres del poder judicial i la percepció radicalment diferent que un enorme percentatge de catalans té de les relacions Catalunya-Espanya. Mentre els alguns jutges veuen en la immersió una vulneració de la llei, una interpretació que costa d'entendre, la població viu el sistema lingüístic català amb una gran naturalitat i plenament convençuda que ha estat un dels pilars bàsics de la convivència a Catalunya. Aquesta és una situació perillosa. Quan els ciutadans perceben que les institucions no els representen i que les sentencies esdevenen manifestament injustes sorgeix un allunyament. Un allunyament lent, però inexorable i aquest sembla el procés en el que ens trobem, malgrat hi hagi qui pensa que es tracta d'una sentència més. És una sentència més, sí, com la del Tribunal Constitucional que retallava l'Estatut. Un altre sentència més que allunya la realitat d'una gran part de la societat catalana de la realitat espanyola. No és una sentència, és un error.
