El president de la Generalitat, José Montilla, va afirmar fa poc que Catalunya necessita "patriotes i no penques". Totalment d'acord amb la frase del president, però convé matisar les paraules de Montilla perquè, tal i com estan els temps i amb els darrers esdeveniments, aquí estem vivint un garbuix de mil dimonis.
Per començar, sembla que a Catalunya, com en tots els països, de penques sempre n'han existit més que de patriotes. Cal dir que és més més senzill determinar ràpidament als primers que als segons. El concepte de patriota és un intangible, tothom és patriota d'allà on vol i fons i tot i ha gent que no vol ser patriota d'enlloc i en té tot el dret. A més, marcar les línies d'on comença i on acaba el patrioterisme és una discussió absolutament absurda i inútil, ja que la relació que cadascú té amb la comunitat nacional on ha nascut o en la que se sent integrat entra de ple dins de l'esfera de la llibertat individual. Determinar al "penques" és més fàcil. És aquell que aprofitant-se dels seus contactes polítics, econòmics, a vegades embolcallat d'una pretès prestigi social o d'una situació de poder, s'aprofta per treure'n benefici propi i sense teneir cap mena de vergonya en perjudicar al conjunt social (quedant-se diners que no li toquen) o rebent tractes de favor per part d'administracions que a vegades per incompetència o a vegades perquè decideix mirar cap a un altre direcció no fa res de res. Doncs veient els mitjans d'informació els darrers mesos, queda ben clar que a Catalunya, de patriotes no sabem si en queden, però de penques, allò que s'en diu penques, en queden i molts. Com es diria en una pel.lícula de terror: estan entre nosaltres i a vegades costa descobrir-los, però que hi són, no hi ha cap dubte.
