És potser perquè a l'autor de l'Oda Infinita se li pot aplicar perfectament allò que Gaziel deia de la burgesia catalana en el seu conjunt: "volia la transformació política del país sense que hi hagués cap trencadissa interna". És ben cert. Maragall va ésser víctima d'aquell "vol i dol" tant típic de la societat catalana en el seu conjunt. Tant aviat es mostrava partidari l'any 1897 de "tallar la corda amb la cosa morta" que unia Catalunya i Espanya perquè "el primer deure d'un és sobreviure", i a l'Espanya de finals del segle XIX aquest ja era pràcticament un objectiu inassolible, com de realitzar un crit agònic de "Visca Espanya", on indica que vol que Espanya visqui, sí, però d'una manera diferent a la que ho havia fet fins el moment. Que visqui respectant la diferència dels pobles que la configuren, fins trobar aquell punt en comú, que segons Joan Maragall, era una mena d'iberisme que seria l'única manera d'assegurar el futur. Qualsevol altra opció "no portaria més que desgràcies i misèria per Catalunya i Espanya"
Es podrà dir que Maragall és contradictori. Possiblement és veritat. Però la contradicció del poeta no és ni més ni menys que la d'una societat que veia com un Estat, i especialment una administració absolutament ineficaç, constituïa una autèntica rèmora pel desenvolupament dels seus interessos polítics i econòmics. En certa manera, gran part de la societat catalana de finals del XIX ja percebia que la continuïtat de l'Estat Espanyol tal i com havia plantejat fins aquells moments ni els representava, ni defensava, ni era capaç d'assumir els seus afanys de modernitzar Catalunya. És en aquest context que s'ha d'entendre la visió política de Maragall. És un si, però no constant i sovint costa de trobar un fil conductor coherent i únic en el seu pensament, no importa. L'atractiu de l'obra política de Maragall radica precisament en això: en què palesa i és un dels màxims representants de la societat catalana de l'època. Com algú ha dit "la veu de la consciència". Aquest i no altra és el major atractiu del seu pensament. Planteja temes que llegint-los ningú hauria dit que han passat gairebé cent anys de la seva mort. La seva actualitat fa pensar que canviar, allò que se'n diu canviar, les coses importants no ho han fet gaire. Les qüestions que sorgeixen als seus articles serien com el títol de l'obra de Pedrolo: "Pols nova de runes velles".