Una tàctica emprada sovint en el discurs públic és la utilització de la bonhomia i del sentiment de culpabilitat per obtenir beneficis electorals del missatge. Un exemple clar és quan els polítics o determinats mitjans de comunicació parlen de l'Estat del benestar i de l'Estat social. Són conceptes que per la seva pròpia definició, o millor dit per la seva pròpia indefinició i la dificultat de dotar-los de contingut, es pot jugar amb ells de manera tan deshonesta i hipòcrita que s'acaba per buidar-los de contingut.
La tàctica del aferrissats defensors que contínuament s'omplen la boca amb aquest model d'Estat és la següent: apropiar-se de la bondat de determinades idees com igualtat, justícia social, redistribució de la riquesa o solidaritat. Un cop s'han apropiat ells d'aquesta bonhomia i de presentar-se com les únics intèrprets vàlids de les mateixes, ens diuen el camí que s'ha de seguir per dur-les a terme: més intervenció estatal, augment d'impostos o creació d'altres, normativització excessiva des del punt de vista administratiu. En definitiva, convertir l'Estat en una mena de Leviatan que acaba ofegant la llibertat individual. És una tècnica perversa, perquè si no estàs d'acord amb els mitjans usats, t'acusen ràpidament de no voler les objectius. Et plantegen el següent argument: com no ets partidari de la pujada d'impostos o de la intervenció estatal ets un insolidari, no vols la igualtat o qualsevol adjectiu similar. És una trampa. Els que creiem que la llibertat individual, tant en l'aspecte polític com econòmic, els que pensem que la intervenció de l'administració ha de quedar reduïda al mínim i actuar només en aquella aspectes essencials per estructurar la vida en convivència, ho fem precisament perquè creiem que és la millor manera de cercar una major riquesa, una major igualtat i una major solidaritat i coherència del conjunt social. Ja està bé d'usar el sentiment de culpabilitat per evitar debatre sobre temes. Un podrà o no estar d'acord amb les tècniques, però no pot atribuir-se l'exclusivitat de la bondat i molt menys desqualificar l'altre amb aquests criteris fonamentats en un sentit de possessió de la veritat que eviten qualsevol discussió mínimament racional. Lliçons de bonhomia, les mínimes, que els ciutadans ja som prou adults per tenir opinió pròpia sobre conceptes com llibertat, solidaritat o igualtat. No cal que vingui ningú a adoctrinar-nos.
