Més de cent anys després, Maragall rememora els fets per centrar el debat de l'opinió pública sobre la qüestió de l'Estatut i, sobretot, per provocar moviment i revifar, des de dins, allò que es coneix com "societat civil" catalana. Però les paraules de Maragall no resulten creïbles., no per qui les diu, sinó pel seu contingut. La "societat civil" fa molt temps que ja no té cap pes a Catalunya. Més enllà d'alguns noms il.lustres coneguts per tothom, la vida cívica, si s'enten aquesta com a capacitat d'influir de la societat en el sistema polític i econòmic que la regeix, ha desaparegut totalment del principat. Només cal donar un cop d'ull per veure en aquests moments, la societat catalana pateix la manca de líders que la representin amb la dignitat que el país mereix.
Els partits han quedat en mans d'una aparells que dominen tota l'activitat política en totes les seves vessants. Si s'observa al capdamunt dels organigrames de les organitzacions polítiques, es comprova com els dirigents actuals dels partits són, en gran part, personatges que han fet tota la seva carrera dins el propi partit. Sense cap mena, en molts casos, d'activitat professional anterior en cap esfera de la vida empresarial. En molt casos, l'únic mèrit que demostren els dirigents polítics és la seva capacitat d'haver-se inscrit quan iniciaven les seves carreres a les joventuts d'un partit i trepar dins el mateix i deixant molts morts a l'armari. Si veiem les élites polítiques, veurem com aquest estereotip apareix un i altre vegada. La societat civil coma viver de líders polítics ha estat substituïda per una mena de partitocràcia orgànica.
D'altre banda, les institucions civils també han perdut la seva capacitat de promoure debat i estat d'opinió. L'afer de l'Orfeó Català és la mostra més evident. Algunes de les institucions emblemàtiques de Catalunya han esdevingut víctimes d'un sistema de finançament que els hi ha fet perdre tota la seva independència. El refraner català ens ajuda a trobar la clau del problema: "qui paga mana". L'entrellat entre institucions, fundacions culturals, finançament de partits i diner públic és tant evident que la credibilitat d'aquestes institucions, algunes d'elles centenàries, ha quedat en entredit. El sistema és en molts casos pervers: diner públics atorgats a fundacions. Fundacions que financien partits i campanyes electorals. Partits que guanyen eleccions, que obtenen el govern i que a la seva vegada financien fundacions i institucions culturals perquè aquestes tornin, a la seva vegada, a financiar partits i campanyes electorals. Tot indica que aquesta és una pràctica habitual del sistema, d'una roda que mai no s'acaba. Aquestes són algunes de les raons per les que no creiem que els mots de Maragall tinguin el menor èxit. Quan Maragall parla de la "societat civil" ja no hi ha ningú que l'escolta, perquè ningú respon als criteris que ell mateix creu. Malauradament li passarà com el seu avi i no serà res més que una "vox clamantis in deserto".

Vols tenir titulars a la teva web?

Ja tenim guanyadora de la tarjeta regal IKEA 100€. Fes-te admirador/a per participar i opinar

REPORTATGE | Compartir a Facebook | Parla a Twitter | Envia a Latafanera