En un món com el d'avui on la transmissió d'informació circula a gran velocitat, on els canals de televisió lluiten d'una manera desaforada per l'audiència. On s'ha arribat a un tot si val per pujar unes dècimes el número d'espectadors on en algunes ràdios no es distingeix l'opinió de la informació, amb un llenguatge que bordeja l'insult constant cada matí. On hi ha pàgines a Internet que fan de les notícies sense contrastar el seu "modus operandi". On alguns diaris dels anomenats seriosos distorsionen els fets fins punts inversemblants per crear serials polítics i vendre més, apareix com a pregunta cabdal quins són els límits a la llibertat d'informació? Ha de ser la llei que els marquí o ha de ser la regulació del propi sector?
Les pràctiques i dinàmiques informatives han demostrat de manera clara que per aconseguir uns mitjans d'informació de qualitat al servei del conjunt social no n'hi ha prou amb una regulació jurídica més o menys encertada. Entendre la situació actual sense realitzar un breu repàs històric és impossible: l'aparició de la televisió privada a l'Estat espanyol l'any 1990 va fer pensar a molts que la lluita per l'audiència pujaria el nivell de qualitat de la programació. Aquest va ser el primer intent dels operadors privats (l'exemple de la Clave a Antena3 és prou clarificador), però van tardar molt poc a veure que com més programes fonamentats en la morbositat i l'escatologia televisiva posessin més augmentava el número d'espectadors. Constatat aquest fet, la carrera dels canals ha esdevingut imparable: la data d'aparició d'un programa com Gran Hermano, l'any 2000, marca el cim d'aquesta carrera. L'espectacle més groller, el res pel res, els personatges patètics donen resultat i venen. Així, sorgeix un reguitzell de programes que tenen en aquests pobres ninots plens d'afany d'un trist protagonisme, un planter infinit: Diario de Patricia, La isla de los famosos, Esta es tu casa, Se lo que hiciste el último verano o el mateix OT, aquest últim d'una televisió pública. A més amb aquest tipus de programació els canals guanyen dues coses: reduir despeses, ja que són programes que no produeixen ells, i es crea un sistema endogàmic: un és popular perquè surt a la televisió i surt a la televisió, perquè és popular i així infinitament sense que hi hagi cap motiu que ho justifiqui.
