1) Curiós: Els diputats del PSC han votat a favor dels pressupostos generals de l'Estat. El Govern de la Generalitat, on el PSC és força majoritària, creu que Catalunya està mal finançada. No seria més lògic que els diputats del PSC a Madrid votessin en contra dels pressupostos fins que s'arreglés el tema del finançament català? No deu ser fàcil haver de fer el paper d'estrassa i votar a favor de coses que no t'agraden gens.
2) Més curiós encara:ERC votarà en contra dels pressupostos a Madrid perquè diu que són dolents per Catalunya. Però en canvi es manté en un Govern on la força més important, el PSC, és la que ha permès a la seva vegada aprovar aquests pressupostos. No seria més coherent marxar de l'executiu català? És un embolic de cal seixanta, o és que la cadira agrada molt? 3) D'intoxicació etílica: La presidenta de la Comunidad de Madrid, Esperanza Aguirre, coincideix amb José Montilla, president de la Generalitat de Catalunya, que el criteri més important a l'hora de modificar el sistema de finançament és l'augment de la població de les comunitats. S'entendrà millor Montilla amb Aguirre que amb Zapatero, Solbes, Chaves o Rodriguez Ibarra? 4) Ja cansa: Molta gent es pregunta a hores d'ara perquè Catalunya no té el mateix sistema de finançament que el Pais Basc o Navarra. En concret han sortit algunes veus de Convergència i Unió indicant que volen equiparar-se a vascos o navarresos. Potser la resposta l'haurien de cercar a casa seva. Totes les cròniques dels anys 1977 i 1978 indiquen que Jordi Pujol no era gaire partidari d'aquest sistema quan es va negociar l'Estatut anterior. És que recaptar impostos no agrada a ningú. A CiU, tampoc. 5) Ja cansa i molt: El PP i Ciutadans (amb la col•laboració estel•lar de Rosa Díez) semblen entossudits amb el tema de presumpta persecució del castellà a Catalunya. A la resta de l'Estat espanyol pot ser que això proporcioni algun vot, especialment al PP, però aquí ja és com un disc ratllat que ningú li fa cas. Un disc de mala qualitat, passat de moda, fals i amb un barnís d'intel•lectualitat. El que passa és que quan rasques sempre veus les mateixes cares. Si com a mínim les canviessin, riuríem una mica
