S'ha posat de moda darrerament en determinats personatges de la societat catalana, i sembla que és una idea que va calant poc a poc, la idea de les conxorxes i de les campanyes contra determinats polítics, empresaris o presidents de club de futbol. Cal dir que conxorxes sempre n'hi ha hagut des de l'inici del periodisme, però convé matissar alguns aspectes.
El que no es pot definir com a conxorxes quan els fets són bàsicament reals. Busquem exemples: el director general del Barça, Joan Oliver, va fer espiar quatre vicepresidents sense que aquests ho sabessin. Aquí no hi ha cap conxorxa, la culpa no és dels mitjans és de qui fa espiar. Davant de la situació, Laporta afirma: "no se perquè els fets surten ara". El problema bàsic no és quan surten, sinó perquè passen. Un altre exemple: Colom no entén perquè se'l apareixen ara una fets que van succeir fa nou anys, quan va rebre diners de Felix Millet per eixugar deutes del Partit per la Independència. D'acord, surten ara, i què? Sinó els hagués rebut i hagués estat capaç d'explicar on estant uns 72.000€ que manquen tot seria més fàcil I no s'hauria de preocupar perquè surt ara. Resulta que tot és una hipocresia on el que més preocupa als protagonistes no és la seva actuació discutible des del punt de vista ètic, sinó sobretot que no se sàpiga. És cert, conxorxes hi ha hagut sempre, sí, però personatges foscos també.
