Cada cop costa més digerir els discursos de la classe política. És ja un motiu quasi formal. El missatge polític dels nostres dies consisteix en fonamentar-ho tot en una grandiloqüència infinita que no admet resposta en contrari, però absolutament buïda de contingut. És comú a esquerres i a dretes, a lliberarls a ultrança i a partidaris ferotges de la intervenció estatal, a independentistes, federalistes i unionistes. Estem davant la buidor del contingut.
La tàctica és la confecció d'un argument que no admet resposta en contrari, de grans objectius, però absolutament mancat de mesures concretes. Només cal llegir discursos polítics recents dels dirigents actuals per copsar-ho de manera clara. Posem exemples de quatre discursos de polítics catalans actuals. Frases com "cal buscar la recuperació del país", "volem una Catalunya que progressi" o "nosaltres no volem anar al poder per escalfar les cadires, volem treballar" o "cal respectar la voluntat dels ciutadans". Cap d'aquestes frases es pot rebatre. ¿Algun polític en el seu sa judici podria dir frases en sentit contrari, si vol guanyar les eleccions? Cap. El problema d'aquestes frases, i dels discursos polítics que es reflexen als mitjans de comunicació, és que no volen dir res. Són "desideratums", objectius finals, però absoltament intangibles. Quasi tothom vol que Catalunya progressi, o quasi tothom afirma que cal respectar la voluntat dels ciutadans, el problema és com. El que realment importa és baixar al terreny dels aspectes concrets. I,es suposa que és per això, que volem els polítics. No per dir frases populistes que si s'analitzen fredament no s'aguanten per enlloc. És la buidor del contingut, la inutilitat del discurs. D'un discurs més pensat per aparèixer els mitjans que per aportar idees concretes. És el discurs del minut, la imatge i la popularitat, però de la manca d'ànalisi, rigor i qualitat. En això estem i així ens va.
