El 3 de setembre del 2006 la selecció espanyola va guanyar el mundial de bàsquet al Japó. El 29 de juny la selecció de futbol es va proclamar campiona d'Europa a Viena. Durant aquest període l'esport estatal s'ha fet un fart de guanyar en diferents especialitats: tennis, ciclisme o handbol apareixen entre els èxits més destacats. Gasol, Nadal, Contador o Iker Casillas ha estat presentats com noves imatges de l'espanyolitat. Els èxits d'aquests esportistes ha estat aprofitat per determinats sectors mediàtics per treure el seu patrioterisme més ranci i passat de moda. Ningú discuteix la vàlua d'aquests triomfs, però si l'ús que determinats sectors han fet d'ells.
En el món de l'esport hi ha la cèlebre narració de Victor Hugo Morales quan Maradona va marcar el segon gol de Maradona contra Anglaterra al mundial de Mèxic 86. Després de la guerra de Les Malvines, alguns argentins van veure el gol com una espècie de venjança per la derrota militar sofrida poc temps abans. Algunes de les frases de Hugo Morales passaran a la història de la locució radiofònica del patrioterisme radiofònic: "Para que el país sea un puño apretado gritando por Argentina" i fins i tot algunes invocacions divines com "quiero llorar, Dios Santo, viva el futbol" o "gracias Dios, por el futbol, por Maradona".
Poc ha faltat a alguns locutors i comentaristes per arribar al nivell del mític Hugo Morales. L'allau d'espanyolisme aprofitat en alguns casos amb clares intencions polítiques ha estat en alguns punts patètics: les cadenes de televisió (TVE1, Antena3, Cuatro o Tele5) van dedicar en alguns casos més de quatre hores a la tornada de la selecció espanyola de futbol després de guanyar a Viena.
Recordem les paraules de José Antonio Abellán, responsable d'esports de la COPE criticant als polítics que havien dit públicament que no volien el triomf de la selecció espanyola com Joan Puigcercós i Iñigo Urkulo als que va titllar de "gilipollas" o les paraules d'Àngels Barceló indicant que aquesta selecció representava la nova Espanya plural i oberta davant d'aquells que volien tornar al passat i que "tots en sentíem representats en ella", com si això esdevingudes una obligació. A aquesta onada també hi ha donat molta força les declaracions de Pau Gasol amb la seva posició fortament partidària que la selecció espanyola competís sempre junta sense donar cap possibilitat a la selecció catalana. Les paraules de Gasol han estat aprofitades per determinats sectors de la comunicació per ajudar a la idea que això de les seleccions catalanes és cosa de quatre visionaris que no té cap suport popular. El que traspua un tema més de fons: mitjançant els èxits esportius existeix l'intent d'aprofundir en un imaginari comú de caràcter identitari. En aquest sentit és prou significatiu el lema de Cuatro durant l'Eurocopa o mentre Nadal jugava Wimbledon "Podemos...". Primera persona del plural: tots podem, perquè tots juguem, fem esmaixades, pugem el Tourmalet o aprofitem "brekpoints. L'èxit esportiu d'aquests professionals està molt bé. El triomf és d'ells i ben merescut que el tenen. El que no seria massa convenient que d'aquí sorgissin conclusions equivocades o caure en un papanatisme ridícul. Com deia Sèneca, les coses tenen la seva justa mesura i quan es perd la mateixa és perd el seny. I els èxits esportius espanyols s'han de valorar com els d'un Estat que està entre els més desenvolupats del món des del punt de vista econòmic. Utilitzar-los contra algú o per fomentar una determinada idea de nació és perillós, antiquat i a la llarga poc útil.
